Vagi per endavant que no sóc de la CUP ni de cap altra organització amb aspiracions més o menys democràtiques (alternatives), més o menys criminals (bastions del règim polític actual). Sempre he preferit mantenir-me al marge de qualsevol institució, segell polític, sindi-untat,... que fos susceptible de cap mena d'infundada sospita per part de ningú vers la meva preuada integritat moral. Senzillament, no m'agrada que el sistema m'etiqueti ni em col·loqui enlloc, en un lloc que la massa (de pizza) és incapaç de comprendre al trobar-se permanentment abduïda per l'oficialitat institucional que pregona la perversa reducció de tot el que ens envolta a la simplicitat, mitjançant tant la mediocritat com la mala fe. És per això que procuro situar el meu ésser per damunt de qualsevol intent aliè d'etiquetatge.
Dit això crec que la decisió final de la CUP d'envestir (que no investir) l'àcar convergent em sembla d'allò més respectable per honesta. Malauradament, no és gens habitual que cap col·lectiu organitzat es mantingui fidel a un determinat posicionament ja des d'abans de convocar-se unes ereccions fins als posteriors contactes per a possibles formacions de govern. El que va ratificar ahir l'única organització (que no partit polític) mínimament democràtica de l'espectre parlamentari català actual considero que és digne de respecte des de qualsevol punt de vista perquè reflecteix no només la riquesa derivada d'una extraordinària diversitat de punts de vista sinó també el manteniment d'un dels principis bàsics d'aquesta formació, de la qual n'estic força gratament sorprès malgrat que hi hagi alguns aspectes amb els quals no coincideixo, com per exemple el foment de l'esperpent pseudoideològic feminista.
![]()
Cal treure's el barret davant la burgesia catalana i reconèixer la seva intel·ligència des d'un punt de vista de supervivència del Règim del 78. Quina habilitat que, tradicionalment, té en l'art de l'engany sistemàtic, disfressat d'ideologia, per justificar la seva presència al capdavant del poder institucional. El més kafkià de tot plegat és la rapidesa amb la qual els fills polítics del pujolisme han anat mutant, començant des de posicions merament autonomistes a d'altres suposadament sobiranistes per, finalment, abrçar l'independentisme, amb el principal objectiu de continuar vivint (i molt bé, per cert) de la política: L'art d'enganyar la massa de pizza fent creure a aquesta exactament el contrari. Qualsevol d'aquests mutants posicionaments de la burgesia catalana i el seu principal col·laborador (la casta partitocràtica espanyola sorgida a la transacció, que no transició) responen a la voluntat de mantenir unes estretes relacions de funambulisme polític, en el qual el nacionalisme català / espanyol, l'eix dreta / esquerda... esdevenen aparents cares oposades d'una moneda, d'una mateixa moneda. I és clar que una moneda no pot existir sense una de les seves cares.
D'anàlisi psiquiàtrica és el paper d'Esquerda en aquest assumpte. Si haguessin concorregut ambdues formacions per separat a les ereccions del passat 27 de setembre, ERC hauria estat molt probablement la facció més votada, clarament per damunt d'una Conveniència força desgastada electoralment. Un sector important de la massa de pizza defensa que Esquerda està jugant un paper molt sacrificat en pro del procés com a part integrant de Junts pel Sí però jo m'atreveixo a dir que Junts per Mi ha estat un artefacte (i qui sap si ho continuarà sent a les properes ereccions) la direcció del qual ha sabut capitalitzar Conveniència per no dessagnar-se en escons tot obtenint-ne il·lícitament uns altres d'addicionals procedents dels seus col·laboradors, especialment d'Esquerda (la seva bagassa). En aquest joc d'equilibrismes, de mans i mànigues, allò que essencialment està en joc és la supervivència política de les principals cares polítiques de la moneda del Règim del 78 a Catalunya (Conveniència i la pseudoesquerra d'Esquerda), arribant la primera de les formacions a condicionar el futur del procés, a la investidura com a renovat president de la Generalitat de qui porta 34 anys lucrant-se impunement (ell i els seus) a costa a l'erari públic, quan hauria pogut ser perfectament investit president Raül Romeva, qui va ser presentat per Junts per Mi com a nº1 a les ereccions, utilitzat com a figura de palla de cara a la galeria i políticament defenestrat la mateixa nit electoral. Amb currículums tant brillants al servei del interessos "generals" del sistema esdevé pràcticament impossible arribar a cap mena de pacte. El preu a pagar per qualsevol dosi de coherència (encara que sigui mínima) és tant insignificant com l'assenyalament per part de la massa de pizza, tot i que no deixa de fer llàstima la manca de visió / comprensió general d'aquesta permanent partida d'escacs per part d'un hooliganisme ciutadà que continua autosotmetent-se, acríticament i sense cap mena de resistència conscient, al joc d'interessos del sistema.
![]()
La construcció d'un nou model de país (més important que el país és el model), qualsevol intent de desmembrar territorialment alguna de les parts que configuren aquest monstre al servei dels interessos del sanedrí financer internacional (UE) per tal d'establir nous tipus de relacions basades en el no-vassallatge, mai pot estar dirigida (ni tant sols tutelada) per interessos afins a perpetuar les relacions de poder actuals, imposades pel sistema a través d'un dramatúrgic joc de trons en el qual se'ns prohibeix tant triar el tauler com les peces o (el que és més important) redactar les regles.
Cal treure's el barret davant la burgesia catalana i reconèixer la seva intel·ligència des d'un punt de vista de supervivència del Règim del 78. Quina habilitat que, tradicionalment, té en l'art de l'engany sistemàtic, disfressat d'ideologia, per justificar la seva presència al capdavant del poder institucional. El més kafkià de tot plegat és la rapidesa amb la qual els fills polítics del pujolisme han anat mutant, començant des de posicions merament autonomistes a d'altres suposadament sobiranistes per, finalment, abrçar l'independentisme, amb el principal objectiu de continuar vivint (i molt bé, per cert) de la política: L'art d'enganyar la massa de pizza fent creure a aquesta exactament el contrari. Qualsevol d'aquests mutants posicionaments de la burgesia catalana i el seu principal col·laborador (la casta partitocràtica espanyola sorgida a la transacció, que no transició) responen a la voluntat de mantenir unes estretes relacions de funambulisme polític, en el qual el nacionalisme català / espanyol, l'eix dreta / esquerda... esdevenen aparents cares oposades d'una moneda, d'una mateixa moneda. I és clar que una moneda no pot existir sense una de les seves cares.
 |
| Paràsit d'un sistema parasitari (de la societat civil) des de 1982. Sans costums de La Casta. |
D'anàlisi psiquiàtrica és el paper d'Esquerda en aquest assumpte. Si haguessin concorregut ambdues formacions per separat a les ereccions del passat 27 de setembre, ERC hauria estat molt probablement la facció més votada, clarament per damunt d'una Conveniència força desgastada electoralment. Un sector important de la massa de pizza defensa que Esquerda està jugant un paper molt sacrificat en pro del procés com a part integrant de Junts pel Sí però jo m'atreveixo a dir que Junts per Mi ha estat un artefacte (i qui sap si ho continuarà sent a les properes ereccions) la direcció del qual ha sabut capitalitzar Conveniència per no dessagnar-se en escons tot obtenint-ne il·lícitament uns altres d'addicionals procedents dels seus col·laboradors, especialment d'Esquerda (la seva bagassa). En aquest joc d'equilibrismes, de mans i mànigues, allò que essencialment està en joc és la supervivència política de les principals cares polítiques de la moneda del Règim del 78 a Catalunya (Conveniència i la pseudoesquerra d'Esquerda), arribant la primera de les formacions a condicionar el futur del procés, a la investidura com a renovat president de la Generalitat de qui porta 34 anys lucrant-se impunement (ell i els seus) a costa a l'erari públic, quan hauria pogut ser perfectament investit president Raül Romeva, qui va ser presentat per Junts per Mi com a nº1 a les ereccions, utilitzat com a figura de palla de cara a la galeria i políticament defenestrat la mateixa nit electoral. Amb currículums tant brillants al servei del interessos "generals" del sistema esdevé pràcticament impossible arribar a cap mena de pacte. El preu a pagar per qualsevol dosi de coherència (encara que sigui mínima) és tant insignificant com l'assenyalament per part de la massa de pizza, tot i que no deixa de fer llàstima la manca de visió / comprensió general d'aquesta permanent partida d'escacs per part d'un hooliganisme ciutadà que continua autosotmetent-se, acríticament i sense cap mena de resistència conscient, al joc d'interessos del sistema.
La construcció d'un nou model de país (més important que el país és el model), qualsevol intent de desmembrar territorialment alguna de les parts que configuren aquest monstre al servei dels interessos del sanedrí financer internacional (UE) per tal d'establir nous tipus de relacions basades en el no-vassallatge, mai pot estar dirigida (ni tant sols tutelada) per interessos afins a perpetuar les relacions de poder actuals, imposades pel sistema a través d'un dramatúrgic joc de trons en el qual se'ns prohibeix tant triar el tauler com les peces o (el que és més important) redactar les regles.
 |
| Ens veiem a les urnes... o no. |